Reflexiones

És ben curiós que en Castilla del Pino s'hagi dedicat tota la seva vida a la parcel.la més inhòspita del patiment humà i paradoxalment hagi hagut d'enterrar cinc dels set fills que va tenir amb la seva primera companya. En coneixem d'altres casos més propers de psiquiatres que han viscut experiències molt semblants. També ara em ve al cap la desgràcia de'n Franco Basaglia (psiquiatra italià compromès, com en Ronald Laing, amb el moviment antipsiquiàtric dels anys 60-70), a qui un fill se li va suïcidar.I que recorda l'obra "La cambra del fill". Crec que -com qualsevol dels mortals- el dr. Castilla es va equivocar o l'inconscient el va trair. La desbrocada fertilitat del seu matrimoni semblava més propera a l'Opus que no pas al PC, sobre tot tenint en compte que ell -per la seva professió- tenia més fàcil accès als minsos recursos anticonceptius de l'època. L'inconscient conscient?
La seva paternitat em recorda molt la de un altre metge de gran prestigi, En Ramon i Cajal. I és que conrear fills i intel.lecte potser són funcions gairebé incompatibles.
Tot allò que el seu ego ha aconseguit dins del camp de la psiquiatria i del pensament, ho té de menys a la seva vida familiar. Un desastre de pare. O potser,quan el pare fa que el sostre sigui tan alt,els fills pugen amb dificultats, amb l'odi al progenitor perquè no es poden desempallegar-se de l'ombra omnipresent del pare absent. I l'única fugida és cap a l'abisme.
(Aleshores el mossèn va evocar els passatges bíblics i cridà sota els arcs catedralicis. La seva veu sadollà el silenci poruc de l'auditori: "Aquell de vosaltres,lliure de tota culpa, que llenci la primera pedra!!"...Vint minuts més tard, el cos del mossèn jeia sagnant,sense alè i dilapidat a les portes del temple.Perquè l'humil,per no tenir, no té ni culpa.)