mar eterna

He gaudit d'uns dies de mar i frondositat. A dos-cents metres de la casa, cap al nord, hi dorm un bosc espès. Com gairebé tots els boscos, a mesura que t'hi endinses aquest arriba a ser inquietant, segons l'angle de projecció dels raigs de llum, segons les veus del vent que arrossega planys furtats dels menuts que al llarg dels segles s'han perdut entre els dèdals de surers, pins, romaní i falgueres gegantines. El vent, però, també sap desprendre de l'ombra del temps l'hàlit tremolós del desig furtiu, o la fragància impacient d'un sexe humitós que s'escampa i impregna els més inconfessables racons de la memòria.