És ben curiós que en Castilla del Pino s'hagi dedicat tota la seva vida a la parcel.la més inhòspita del patiment humà i paradoxalment hagi hagut d'enterrar cinc dels set fills que va tenir amb la seva primera companya. En coneixem d'altres casos més propers de psiquiatres que han viscut experiències molt semblants. També ara em ve al cap la desgràcia de'n Franco Basaglia (psiquiatra italià compromès, com en Ronald Laing, amb el moviment antipsiquiàtric dels anys 60-70), a qui un fill se li va suïcidar.I que recorda l'obra "La cambra del fill". Crec que -com qualsevol dels mortals- el dr. Castilla es va equivocar o l'inconscient el va trair. La desbrocada fertilitat del seu matrimoni semblava més propera a l'Opus que no pas al PC, sobre tot tenint en compte que ell -per la seva professió- tenia més fàcil accès als minsos recursos anticonceptius de l'època. L'inconscient conscient?
La seva paternitat em recorda molt la de un altre metge de gran prestigi, En Ramon i Cajal. I és que conrear fills i intel.lecte potser són funcions gairebé incompatibles.
Tot allò que el seu ego ha aconseguit dins del camp de la psiquiatria i del pensament, ho té de menys a la seva vida familiar. Un desastre de pare. O potser,quan el pare fa que el sostre sigui tan alt,els fills pugen amb dificultats, amb l'odi al progenitor perquè no es poden desempallegar-se de l'ombra omnipresent del pare absent. I l'única fugida és cap a l'abisme.
(Aleshores el mossèn va evocar els passatges bíblics i cridà sota els arcs catedralicis. La seva veu sadollà el silenci poruc de l'auditori: "Aquell de vosaltres,lliure de tota culpa, que llenci la primera pedra!!"...Vint minuts més tard, el cos del mossèn jeia sagnant,sense alè i dilapidat a les portes del temple.Perquè l'humil,per no tenir, no té ni culpa.)

He gaudit d'uns dies de mar i frondositat. A dos-cents metres de la casa, cap al nord, hi dorm un bosc espès. Com gairebé tots els boscos, a mesura que t'hi endinses aquest arriba a ser inquietant, segons l'angle de projecció dels raigs de llum, segons les veus del vent que arrossega planys furtats dels menuts que al llarg dels segles s'han perdut entre els dèdals de surers, pins, romaní i falgueres gegantines. El vent, però, també sap desprendre de l'ombra del temps l'hàlit tremolós del desig furtiu, o la fragància impacient d'un sexe humitós que s'escampa i impregna els més inconfessables racons de la memòria.

Lisboa, esa luz que inunda de paz los ojos del viajero...

De regreso desde Burano, el cielo se fue pintando de gris, y con balanceo del agua, las sombras se perfilaron en el horizonte de la laguna. La noche se completó con una agradable cena en el muelle. Desde los aledaños de la plaza de San Marcos llegaba la cálida voz de una guitarra...

En mi ciudad duerme el mar. Veo su perfil inabarcable desde este bancon de piedra...

La mañana amaneció fría, y el color del cielo cambiante: tan pronto lucía un tibio sol, como empezaba a nevar. A eso del mediodía, bajando de la torre Pristina, la nieve cayó con más intensidad... El traslado hasta el aeropuerto fue en autobús, la nieve se iba acumulando sobre las aceras, el cesped y los márgenes difusos de la carretera.

 

Un rincón donde compartir experiencias de viajes, fotografías, comentarios sobre cine, teatro, literatura. Un lugar donde encontrarnos y reflexionar sobre la naturaleza humana...